Avui Catalunya té 947 municipis distribuïts per 32.000 km de territori: més de la meitat d’aquests municipis tenen menys de 1000 habitants mentre que un total de 347 en tenen menys de 500. La prestació de serveis a dues terceres parts del territori fa imprescindible que existeixi una administració supramunicipal que garanteixi un equilibri territorial.

El debat sobre l’existència i competències dels Consells Comarcals en un moment de necessari aprimament de l’administració, ha de ser fruit d’un rigorós estudi sobre les necessitats de prestació se serveis públics i de qualitat al territori; cal, en definitiva, plantejar-se seriosament qui fa què. L’estructura minifundista del mapa municipal del nostre país comporta que  determinats serveis siguin poc sostenibles i entrin clarament en crisi si volen prestar-se de forma eficient.

Poden municipis com Llorac – 107 habitants- o Solivella -678- , oferir als seus veïns serveis en polítiques actives d’ocupació i intermediació laboral efectives i rendibles? El Consell Comarcal de la Conca de Barberà ha dut a terme una estratègia de promoció econòmica relacionada amb el sector primari que ha cristal•litzat en la creació d’un viver d’empreses, que dóna servei als municipis d’una comarca on, dels 22 municipis existents, 19 d’ells tenen una població menor als 2000 habitants. Quina altra administració a la Conca de Barberà podria impulsar aquest projecte? No és l’únic exemple, al Pallars Jussà, una comarca que representa el 5% del territori de Catalunya, hi ha un total de 14 municipis i, només tres, sobrepassen el miler d’habitants. Davant d’aquesta estructura geogràfico-administrativa, val la pena preguntar-se com municipis de 182 habitants – Castell de Mur -, o de 395 veïns com Talarn, poden cobrir les necessitats d’assistència jurídica, de serveis d’enginyeria o d’arquitectura que necessiten els consistoris. En aquest cas, és  el Consell Comarcal del Pallars Jussà qui vetlla perquè els ajuntaments disposin d’aquests serveis. Un cop assumit que els ajuntaments per si sols no poden, qui hauria d’auxiliar-los? El mateix Consell Comarcal és qui va promoure l’abocador que dóna servei a l’Aran, al Pallars Jussà i Sobirà i a l’Alta Ribagorça. Sembla evident doncs, que el paper que juguen els Consells Comarcals en la gestió de serveis supramunicipals resulta imprescindible per a bona part dels municipis del territori; si bé, aquesta constatació es fa d’allò més evident en aquells territoris més febles demogràficament, tampoc és una premissa equivocada per a aquells territoris caracteritzats per grans conurbacions urbanes. Així, al Vallès Occidental, on 900.000 habitants viuen repartits en tan sols 23 municipis, el Consell Comarcal va articular un Consorci per a la Gestió de Residus que ha estat capaç de cobrir les necessitats de municipis tan diversos com Terrassa, amb 200.000 habitants, o Gallifa amb poc més de 200. La construcció d’una planta de compostatge i la gestió dels residus de la comarca,  hauria estat costós fins i tot per municipis de la mida de Sabadell i, totalment impensable, per a pobles de la comarca com Rellinars, amb 700 veïns.

La pregunta, per tant, no és si s’han de suprimir els Consells Comarcals, la qüestió és -més aviat-  quins serveis i competències cobreixen i a quina part del territori. És evident que aquests moments requereixen una revisió en profunditat de tot allò que hem conegut. L’administració no se n’escapa. Simplificació i aprimament  han d’anar de bracet amb la nova concepció del mapa administratiu. La llei de governs locals impulsada pel Departament de Governació té el repte de fer palès que res no serà igual i que, prestar els serveis públics del futur, requereix delimitar de forma eficient quina administració els presta, i sobretot, evitar el solapament administratiu.

Miquel Buch i Moya