
La situació financera dels ens locals és cada cop més complicada. Les despeses augmenten i els ingressos cauen o creixen molt més lentament, tal com es constata a bastament des de l’Observatori de les Finances Locals de l’ACM. Tot i això, en el cas dels ens locals catalans, plou sobre mullat, ja que el seu finançament és especialment insuficient, fins al punt de situar-se a la cua en recursos transferits per l’Estat. Unes dades que també revela l’Observatori, el qual compara les transferències corrents que reben els ajuntaments i diputacions per part del govern espanyol (incloent-hi la participació en els impostos estatals) tant a Catalunya com a la resta de territoris. S’hi exclouen, en tot cas, les comunitats uniprovincials —on els recursos de les diputacions són ingressats pel govern autonòmic—, les forals —amb un sistema i estructures pròpies— i les insulars —on existeixen consells insulars o cabildos.
A primer cop d’ull, les dades serien enganyoses, atès que els ajuntaments i diputacions catalans apareixen com uns dels que més transferències per habitant reben de l’Estat, només per darrere dels d’Aragó i Castella i Lleó. Malgrat tot, cal tenir en compte que aquesta comparativa no capta correctament l’impacte del finançament local a cada territori, ja que l’Ajuntament de Barcelona —com el de Madrid— gaudeix d’un model de finançament propi. De fet, l’Ajuntament de Barcelona ingressa, per si sol, el 48% de les transferències corrents del govern espanyol a totes les entitats locals catalanes. Incloure-la en els càlculs genera un clar biaix i no reflecteix la situació del gruix d’entitats locals.
Per això, val la pena comparar els recursos rebuts sense els de Barcelona i, per fer-ho homologable, també sense els de les respectives capitals dels altres territoris. Així, excloent tan sols una ciutat de cada comunitat, la imatge canvia molt. Les entitats locals de Catalunya ja apareixen entre les pitjor finançades de l’Estat en euros per habitant, amb 504, només per damunt de les del País Valencià (493). I molt lluny de les d’Extremadura (591), Castella i Lleó (634) o sobretot l’Aragó (772).
Un altre element que cal tenir en compte és que el cost d’oferir un mateix servei varia enormement entre territoris. Hi ha qui justifica que els catalans paguin més impostos perquè la renda mitjana hi és més elevada, però, en canvi, a l’hora de repartir els recursos recaptats, mai no es té en compte que també és un dels territoris amb un cost de la vida més elevat. En concret, d’entre els territoris analitzats, Catalunya és aquell on els preus són més alts, un 6,4% superior a la mitjana estatal i vora 30 punts per damunt dels de Castella-la Manxa i Extremadura —calculat sobre una base 100 que seria la mitjana estatal—. Sembla força evident que la factura de nombrosos serveis no serà equivalent a un lloc i l’altre.
D’aquesta manera, si es ponderen les transferències de l’Estat pel cost de la vida, els ens locals de Catalunya se situen en la franja baixa de recursos rebuts. Ara bé, si aquesta ponderació es fa excloent Barcelona i la resta de capitals, Catalunya ja s’enfonsa de forma molt destacada en l’últim lloc pel que fa al finançament de l’Estat, amb l’equivalent a 476 euros per habitant. Molt per sota que Aragó, amb 800, o Extremadura (680) i Castella i Lleó (679). I encara més, si es comparen els recursos transferits en funció de la mida de la població, són especialment els municipis catalans petits i de fins a 20.000 habitants aquells que més clarament surten perjudicats.
Un dels fets que explica aquest diferencial és que són sobretot les diputacions les que pateixen un greuge financer més clar, més que els ajuntaments. Les diputacions catalanes són les que menys recursos de l’Estat reben, tant en termes absoluts com —encara molt més— tenint en compte el cost de la vida. Unes diferències difícils de justificar, ja que el finançament d’aquestes administracions no respon a criteris objectius —és una simple actualització anual de la quantitat que rebien fa 20 anys—. Fins i tot si es té en compte el percentatge de població que viu en municipis de menys de 20.000 habitants —aquells que més suport reben d’aquests organismes—, les diputacions catalanes estan pitjor finançades que les de demarcacions amb una demografia similar. Una evidència més que cal actualitzar i repensar el model global de finançament local.
I aquesta situació no és innòcua per a la ciutadania. Per compensar aquesta limitació financera, els ajuntaments catalans són aquells de l’Estat que tenen establerts, de mitjana, tipus fiscals més elevats en els tres impostos municipals obligatoris (IBI, de circulació i sobre les activitats econòmiques). En el cas del finançament dels ajuntaments de fins a 75.000 habitants, els recursos que reben venen determinats per la mida, per la pressió fiscal que exerceixen i per la capacitat fiscal de què gaudeixen. Així, els tipus impositius elevats haurien d’afavorir més transferències, però precisament el cost de la vida elevat també comporta valors cadastrals més alts, la qual cosa limita la xifra resultant del càlcul. Per tant, un cop més, només es té en compte el cost de la vida per reduir les transferències a rebre, en considerar que permet recaptar més impostos amb els tributs municipals, però no per considerar que oferir els mateixos serveis públics surt més car a les administracions catalanes.