El parèntesi europeu que deixava en suspens les regles fiscals acaba aquest 2024. Entre altres aspectes, per a l'administració local, això suposa deixar de tenir accés als romanents. Una prohibició que, amb certes excepcions, va fixar l'Estat, el 2012, i que només ha deixat d'aplicar-se entre 2020 i 2023, com un recurs temporal per facilitar l'impuls de polítiques per fer front a la pandèmia de Covid i la crisi posterior. No sense una prèvia pressió del món local gairebé unànime per disposar d'aquesta eina, que no deixa de significar tenir accés als estalvis que ell mateix ha generat.
De fet, l'administració local és l'únic nivell de l'administració que, mentre eren vigents les regles fiscals, ha estat obligat a finalitzar cada exercici sense dèficit. És un bon moment, doncs, per analitzar com ha anat evolucionant la intocable guardiola dels romanents i si, en aquest recés legal, realment s'ha buidat. De no ser així —que no ho ha estat—, el retorn a la seva reclusió amb pany i forrellat tindria poca raó de ser, a més de tractar-se d'un clar exemple de limitació de l'autonomia local per gestionar els propis recursos. Uns estalvis que, a finals de 2023, se situaven en uns gens menyspreables 2.700 milions milions, a Catalunya —d'acord amb les mateixes entitats que havien lliurat la informació i que vorejaria els 3.000 milions si es disposés dades de totes.
Com es pot comprovar al següent gràfic, durant l'última dècada, els romanents acumulats pel conjunt d'administracions locals catalanes van inflar-se en 1.000 milions, tot i que només van créixer entre 2013 i 2018 i, precisament, entre 2020 i 2022. En aquest últim període, s'hi podia accedir lliurement, un fet que ja permet intuir que l'oportunitat de fer-ne ús no va comportar-ne un malbaratament. En aquest punt, cal puntualitzar que l'evolució seria diferent per tipus d'entitat, ja que els ajuntaments i els consells comarcals sí que van continuar acumulant estalvis els anys 2020 i 2021, però el següent els van reduir, un descens que va compensar l'aportació positiva de les diputacions. En tots els casos, però, els romanents acumulats el 2022 i també el 2023 eren superiors als del 2019.
Així mateix, les realitats són molt plurals, també entre els ajuntaments. Tal com s'observa al següent gràfic, els consistoris de pobles petits són aquells que acumulen majors quantitats de romanents per habitant, les quals es redueixen progressivament a mesura que augmenta la mida del municipi. En ple debat sobre l'equilibri territorial i el despoblament progressiu de determinades comarques, són precisament els ajuntaments que haurien d'impulsar més polítiques de reactivació econòmica i de serveis a la ciutadania, per afermar veïns i atraure'n de nous, aquells que tenen més estalvis generats de què no poden treure'n rèdit. Si es tenen en compte altres característiques locals, de fet, els ajuntaments amb més romanents acumulats són els de municipis rurals i de muntanya. I en l'àmbit territorial, els de la regió de l'Alt Pirineu i Aran.
Més enllà de les xifres globals, dades més detallades també indiquen que la gestió feta durant aquest parèntesi ha respectat el principi de responsabilitat fiscal sense necessitat d'una coerció normativa rígida. El següent gràfic assenyala, per exemple, que l'accés als romanents ha estat molt condicionat per la situació financera de partida, l'any 2019. Els ajuntaments que llavors tenien deutes o una quantitat d'estalvis limitada —fins a 699 euros per habitant— van continuar engreixant aquesta guardiola i només aquells que ja tenien un bon coixí financer —2.000 euros o més per habitant— van reduir de forma significativa els romanents. Per tant, la prudència ha continuat marcant el camí, fent ús dels estalvis només aquells consistoris que s'ho podien permetre. I de forma generalment mesurada i proporcionada.
En definitiva, l'aixecament temporal de la prohibició d'accés als romanents, entre 2020 i 2023, no hauria suposat un malbaratament de la guardiola dels estalvis acumulats. Ben al contrari, l'administració local catalana va continuar amb una política fiscal marcada per la responsabilitat, malgrat les dificultats d'aquell període, mantenint o fins i alimentant encara més els excedents acumulats d'exercicis anteriors. I fent-ne ús només en aquells casos en què el coixí ho permetia. Cap senyal d'alarma indica que aquesta restricció normativa sigui ara imprescindible per a la sostenibilitat de les finances i, en canvi, suposa un llast i una tutela per a l'autonomia financera municipal. En especial, per aquells ajuntaments a qui més els seria necessari.
Nota aclaridora: en tot l'article, quan es fa referència als romanents, es tracta de romanents nets, als quals se'ls ha computat les obligacions pendents de pagament i els drets pendents de cobrament, excepte aquells saldos dubtosos.