
Eva Batayé (eva.bataye@acm.cat o bé al telèfon 934961616 ext.107)
INICI DIMECRES 19 DE FEBRER
Deien els clàssics que on hi ha societat, hi ha dret. I en aquest sentit, el dret ha estat, juntament amb la llengua, un dels elements definitoris de la societat catalana. Aquesta vinculació s’havia vist històricament reflectida en el desenvolupament d’un sistema institucional i jurídic propi que es va mantenir entre els més avançats d’Europa fins al col·lapse de 1714. Des de llavors, i malgrat no disposar d’un ordenament jurídic propi, aquesta vinculació dels catalans al dret s’ha mantingut fins a arribar als nostres dies com a senyal d’identitat. Tanmateix, aquesta evolució ha estat desigual si es comparen el dret privat i el dret públic. Mentre que en el dret privat s’han pogut mantenir i fins i tot, actualitzar les normes i institucions pròpies, en canvi, el dret públic es va anar veient progressivament anorreat a partir del decret de Nova Planta i solament s’ha pogut recuperar a partir de 1977, com a part del dret autonòmic espanyol.
Tot i això, el dret públic continua ben present en els debats més transcendentals que encara la societat catalana del segle XXI: el dret a fer ús de la llengua catalana i el seu reflex en l’ensenyament, el sistema de finançament i la seva repercussió sobre la pressió fiscal que pateixen els catalans, l’aspiració a una societat inclusiva i els principis d’igualtat i no-discriminació, l’eficàcia de l’Administració, la solució dels conflictes entre administració i ciutadania, l’organització territorial del país i per sobre de tot, l’abast i els límits del caràcter nacional de Catalunya en les seves relacions amb l’Estat espanyol, la Unió Europea i el conjunt de la comunitat internacional, són temes recurrents en els mitjans de comunicació i les xarxes socials.
Per tot això resulta especialment pertinent fer una reflexió sobre el dret públic català en el segle XXI. Allò que és i allò que podria ser. I en aquest sentit proposem fer una anàlisi de l’ordenament juridicopúblic aplicable a Catalunya prenent com a referència els antecedents històrics, d’una banda, i el dret comparat, de l’altra. Aquest enfocament obre una perspectiva en l’estudi del dret públic de Catalunya que va molt més enllà de la mera descripció del sistema institucional autonòmic per analitzar el dret públic de Catalunya com un tot, amb totes les potencialitats que ofereix per a respondre als interessos i les aspiracions de la ciutadania catalana.
