Renda garantida de ciutadania: el paper dels ens locals - Finalitzada

Està clar que un país avançat, que aspira a una convivència fraterna i a un alt nivell de progrés econòmic i social, ha de ser un país que no exclogui ningú, que no discrimini ningú de la vida col·lectiva i de la possibilitat d’aportar-hi el propi esforç, la pròpia manera d’entendre i de viure l’avenç col·lectiu.

La pobresa, la manca dels recursos vitals, és, sense cap dubte, una de les més greus limitacions que un ésser humà, que una família, pot patir a l’hora de poder ser reconeguda com a membre d’una ciutadania fraterna, justa i equitativa. De fet, sense el reconeixement i el suport solidari a aquells que pateixen greus situacions de pobresa o de risc d’exclusió no és possible considerar que una societat s’assenti en els valors primordials de la llibertat, la igualtat i la fraternitat.

Tanmateix, què podem considerar com el dret a una vida digna? Quins són els mitjans, els sistemes socials i públics que poden promoure una vida digna i protegir la dignitat humana?

Es tracta, tant sols, de garantir l’accés a uns recursos bàsics? O bé cal anar més enllà i fer possible una participació activa i autònoma de tota persona en una societat que la valora i el reconeix?

I en cas de valorar com a vida digna aquella que es viu tot obtenint el reconeixement social al valor de la pròpia persona, aquella que es percep com a valuosa i significativa, quins han de ser els mitjans de protecció i promoció social adients?
Sense entrar en un anàlisi detallat, podem considerar que algunes de les principals condicions per fer possible una vida digna són les següents:

a) El respecte mutu.

b) La possibilitat de créixer en desenvolupament personal i professional.

c) Un entorn saludable i una societat acollidora on es donen amples i diverses opcions de participació i creativitat.

d) La disposició d’un sistema avançat de protecció i promoció social, en totes les seves dimensions: salut, educació, habitatge, treball, seguretat social i serveis socials.

e) Comptar amb un ampli ventall d’opcions per aportar el propi valor a la societat –mitjançant qualsevol de les formes de productivitat humana, inclòs el treball i el civisme– i poder gaudir dels màxims nivells d’autonomia i qualitat de vida. Si aquestes condicions, o d’altres equivalents, són les que podríem considerar com a bàsiques per una vida digna, cal plantejar-nos una futura renda garantida de ciutadania com una part d’un sistema més global, d’un sistema capaç de considerar la dignitat de la persona com un tot integral i no tant sols com una necessitat de disposició de recursos bàsics.

Dit d’altra manera, disposar d’uns recursos bàsics és una condició necessària, però insuficient per viure una vida digna.

Resulten imprescindibles altres condicions i suports perquè una persona valori com a digna la percepció d’una renda garantida de ciutadania. I perquè la societat catalana pugui assumir-ho, tant a nivell de valoració ciutadana com de viabilitat i utilitat pel progrés social i econòmic.