Les mesures derivades de l’estat d’alarma declarat com a conseqüència de la pandèmia originada pel COVID-19, comporten que es comenci a produir situacions d’emergència social, en relació a les quals, molts Ajuntaments pretenen intervenir mitjançant l’atorgament de prestacions econòmiques a les persones afectades, motiu pel qual s’ha plantejat la necessitat d’analitzar el règim jurídic d’aquestes ajudes o prestacions de naturalesa social.
En aquest sentit, és necessari recordar que tal i com preveu l’article 25 de la LBRL, els municipis, per a la gestió dels seus interessos, i sempre dins l’àmbit de les seves competències, podran promoure tot tipus d’activitats i prestacions de serveis públics que contribueixin a satisfer les necessitats i aspiracions de la comunitat veïnal en els termes previstos al mateix precepte. Res no impedeix que un Ajuntament pugui portar a terme actuacions relacionades amb l’acció social, com per exemple l’atorgament d’ajudes (enteses aquestes ajudes com a prestacions de caràcter social i no com a subvencions), sempre que puguin enquadrar-se dins l’esfera de competències municipals, responguin a les necessitats i aspiracions de la comunitat veïnal del municipi i es desenvolupin amb respecte a les previsions del precepte en qüestió i de la resta de l’ordenament jurídic.
Així, la competència per a l’atorgament de prestacions en l’àmbit de l’acció social resulta de l’article 89.2.13 de l’EAC, que recull la competència dels municipis per a la regulació i la prestació dels serveis d'atenció a les persones, dels serveis socials públics d'assistència primària i foment de les polítiques d'acolliment dels immigrants, en relació al mateix article 25 de la LBRL, el qual contempla com a matèria en relació a la qual els municipis tenen competències, en tot cas, l’avaluació i informació de situacions de necessitat social i l’atenció immediata a persones en situació de risc d’exclusió social.
Si bé l’article 2 de la Llei General de Subvencions, relatiu a la definició del concepte de subvenció, no exclou expressament aquestes prestacions del seu àmbit d’aplicació, i sens perjudici dels pronunciaments d’òrgans fiscalitzadors que, per aquest motiu, les consideren subvencions, en realitat l’ordenament jurídic els atorga un tractament i naturalesa diferenciats dels de les subvencions.
En primer lloc, cal destacar que la legislació catalana defineix les ajudes per emergència social com una autèntica prestació social i no com una subvenció. En efecte, la Llei 13/2006, de 27 de juliol, de prestacions socials de caràcter econòmic, regula en el seu article 30 les prestacions socials d’urgència de competència municipal i la Llei 12/2007, d’11 d’octubre, de Serveis Socials, en el seu article 17 estableix com una de les funcions dels serveis socials bàsics la gestió de prestacions d’urgència social i la gestió de la tramitació de les prestacions econòmiques d’àmbit municipal i comarcal i les altres que li siguin atribuïdes. Així mateix, a l’article 22, es defineixen com a prestacions econòmiques les aportacions dineràries, que tenen com a finalitat atendre determinades situacions de necessitat en què es troben les persones que no disposen de recursos econòmics suficients per fer-hi front i no estan en condicions d’aconseguir-los o de rebre’ls d’altres fonts. Tot això, sens perjudici d’altres ajudes o prestacions específiques que es puguin preveure en d’altres normes de caràcter social com per exemple, en matèria de pobresa energètica, infància, acollida, atenció a determinats col·lectius, etc.
Complementàriament, val a dir que de conformitat amb el que disposa l’article 4 del Real Decreto-ley 9/2015, de 10 de julio, de medidas urgentes para reducir la carga tributaria soportada por los contribuyentes del Impuesto sobre la Renta de las Personas Físicas y otras medidas de carácter económico, les ajudes socials relacionades amb les situacions de risc d’exclusió i d’emergència social, són considerades prestacions que formen part del conjunt de prestacions assistencials a les quals no se’ls poden aplicar les mesures d’embargament recollides a l’article 607 de la LEC i per altra banda, l’article 121.d) del ROAS, de la mateixa manera que altres normes autonòmiques com per exemple la Ley de Cantabria 10/2006, de 17 de julio, de Subvenciones de Cantabria (art. 2), també exclou del concepte de subvenció les prestacions o ajudes socials.
Finalment, és necessari destacar que recentment la Llei 5/2020, del 29 d'abril, de mesures fiscals, financeres, administratives i del sector públic i de creació de creació l'impost sobre les instal·lacions que incideixen en el medi ambient, ha operat en virtut del seu article 164.6, una modificació de la Llei 13/2006 de Prestacions socials de caràcter econòmic, en virtut de la qual es disposa que “S'afegeix una disposició addicional, la tercera, a la Llei 13/2006, amb el text següent: «Disposició addicional tercera » Les prestacions regulades per aquesta llei no tenen la consideració d'ajut ni de subvenció, per raó de llur naturalesa jurídica, llur objecte i llur finalitat.»”
En definitiva, entenem que el règim per a la concessió de les prestacions socials és el que deriva de la legislació en matèria d’acció social i resta de normativa concordant que resulti aplicable en l’àmbit local, però no el de Llei General de Subvencions.
Maig de 2020
Serveis Jurídics ACM
