S’ha publicat recentment la sentència del Tribunal Suprem, Sala Contenciosa Administrativa núm. 99/2022, de 9 de febrer, Rec. 4819/2022 (ECLI:ES:TS:2022:493) que al nostre parer té un gran interès per les hisendes locals en relació a l’Impost sobre l'Increment de Valor dels Terrenys de Naturalesa Urbana (IIVTNU).
En aquesta sentència s’analitza una de les vies més emprades pels contribuents per sol·licitar la devolució de la plusvàlua com és la sol·licitud d’ingressos indeguts per declaració de d’inconstitucionalitat de la liquidació practicada a través de la nul·litat de ple dret del acte administratiu que dicta la liquidació d’acord amb l’article 217 de la Llei General Tributaria (en endavant, LGT). Aquesta sentència vol acotar i posar llum en la qüestió relativa a les possibles vies de reclamació després de que les SSTC núm. 59/2017, de 11 de maig (ECLI:ES:TC:2017:59) i núm. 182/2021, de 26 d’octubre (ECLI:ES:TC:2021:182) que van declarar nuls i inconstitucionals els articles 107.1, 107.4 i 110 del Reial Decret Legislatiu 2/2004, de 5 de març, pel que s’aprova el Text Refós de la Llei Reguladora d’Hisendes Locals (TRLRHL).
Al respecte, el Tribunal Suprem acota i posa límits a aquesta via de reclamació i afirma que no és possible emprar-la en el cas de la Plusvàlua. Bàsicament, el TS interpreta l’article 217 LGT dient que aquest estableix una sèrie de causes taxades o supòsits que permeten declarar la nul·litat de ple dret de l’acte administratiu i en el cas de la plusvàlua la que podria ser més aplicable al cas és la prevista a la lletra a) de l’apartat 1 de l’article 217 LGT (<<Podrá declararse la nulidad de pleno derecho de los actos dictados en materia tributaria (...) en los siguientes supuestos: a) Que lesionen los derechos y llibertades susceptibles de amparo constitucional>>).
El Tribunal Suprem afirma, com ja ho ha fet en ocasions anteriors, que els principis rectors del ordenament tributari espanyol establerts a l’article 31.1 de la CE no són en cap cas drets i llibertats susceptibles d’empara constitucional ja que no formen part del Títol Primer, Capítol II de la Constitució. En aquest punt és important l’argument que transcrivim a continuació:
<<Resulta, en definitiva, extravagante la alegación de este supuesto de nulidad en relación con un acto administrativo de naturaleza tributaria en el que la Administración competente lo único que ha hecho es exigirun impuesto por entender que concurría el hecho imponible definido en la ley.
El caso analizado, en fin, no está pensado en absoluto para supuestos como el que ahora nos ocupa ni, desdeluego, resulta aceptable la alegación genérica de que la Administración, al liquidar el tributo, ha obtenido underecho (el importe de la cuota) sin que concurran los requisitos legalmente previstos tras la sentencia del Tribunal Constitucional>>
El Tribunal Suprem no es limita a senyalar només quina és la via que no pot ser emprada sinó que també ens indica quina via haurien d’utilitzar els particulars que vulguin reclamar a l’Ajuntament els ingressos indeguts en l’àmbit de la plusvàlua i aquesta és via és la dels procediments especials de revisió que es recullen al Capítol II del Títol V de la LGT:
<<El contenido interpretativo de esta sentencia, reformulando, como se ha dicho, las cuestiones de interéscasacional que el auto de admisión nos plantea, es el siguiente:
a) En el ámbito del Impuesto sobre el Incremento del Valor de los Terrenos de Naturaleza Urbana, la solicitud de devolución de ingresos indebidos derivados de liquidaciones firmes como consecuencia de la declaración deinconstitucionalidad contenida en la sentencia del Tribunal Constitucional núm. 59/2017, de 11 de mayo , debe efectuarse por los cauces establecidos en el Capítulo II del Título V de la Ley General Tributaria>>.
