El passat 10 de març de 2022 es va publicar al BOE la sentència del Tribunal Constitucional 18/2022, de 8 de febrer 2022 que va resoldre el Recurs d’Inconstitucionalitat 2721-2021 interposat pel President del Govern espanyol en relació amb els articles 20.1.b) i 30.d) de la Llei del Parlament de Catalunya 8/2020, de 30 de juliol, d’Ordenació del Litoral. Ha estat ponent de la mateixa el magistrat Ricardo Enríquez Sancho.
A continuació, fem un breu resum dels aspectes més destacats d’aquesta sentència:
Amb caràcter introductori, és necessari transcriure els dos articles impugnats pel Govern de l’Estat de la Llei 8/2020, de 30 de juliol, que bàsicament el que fan és atribuir als municipis la competència relativa a l’atorgament de títols d’ocupació del domini públic marítim terrestre en els termes següents:
<<Article 20. Serveis de temporada i activitats previstos pels plans d'ús del litoral i de les platges.
1. Correspon als ajuntaments, d'acord amb els plans d'ús del litoral i de les platges respectius: (...)
b) L'atorgament de les autoritzacions per a la resta d'activitats previstes pel pla d'ús del litoral i de les platges>>.
<<Article 30. Competències dels ajuntaments.
Correspon als ajuntaments, en els termes que estableix aquesta llei: (...)
d) L'atorgament de les autoritzacions per a activitats previstes pels plans d'ús del litoral i de les platges>>.
El Govern de l’Estat va interposar recurs d’inconstitucionalitat contra aquests dos articles de la llei catalana d’ordenació del litoral per una qüestió de caràcter purament competencial: argumenta l’Estat en el seu recurs que els preceptes impugnats han desbordat la competència purament executiva o de <<gestió>> que té Catalunya respecte dels <<títols d’ocupació i ús del domini públic marítim terrestre>> d’acord amb l’article 149.3.b) de l’Estatut d’Autonomia de Catalunya (en endavant, EAC) i els Reials Decrets núms. 1404/2007 i 1387/2008 de traspassos de funcions i serveis de l’Administració de l’Estat a la Generalitat de Catalunya.
També sosté que existeix una contradicció efectiva i insalvable per via interpretativa entre els preceptes impugnats i l’art. 115 de la Llei 22/1988, de 28 de juliol, de Costes (en endavant, LC 1988), que delimita les competències que poden assumir els Ajuntaments sobre aquesta matèria i entre les quals no s’inclou l’atorgament de títols d’ocupació del domini públic. En definitiva, l’Estat afirma que els títols d’ocupació del domini públic marítim terrestre han de ser atorgats per la Generalitat, i no pels Ajuntaments, de conformitat amb el règim jurídic establert a la LC i l’EAC i els Reials Decrets de traspassos.
Per la seva banda, l’advocada de la Generalitat de Catalunya va sol·licitar la desestimació del recurs interposat. En primer lloc, nega la interpretació literal que de l’art. 149.3.b) fa el Govern de l’Estat. En segon lloc, afegeix com a títol competencial addicional que empararia els articles impugnats l’art. 84.2.n) EAC. Per últim, en relació al precepte de contrast (art. 115 LC), diu que les competències municipals en ell enunciades s’han d’entendre <<sens perjudici d’altres que puguin atribuir les normes de les Comunitats Autònomes>>. En sentit similar es pronuncia el lletrat del Parlament de Catalunya.
Aquestes són doncs les dues postures objecte de debat. La resolució del recurs d’inconstitucionalitat es divideix en dues parts ben diferenciades: per una banda, la interpretació que s’ha de fer de la competència atribuïda a l’article 149.3.b) de l’EAC i, per una altra banda, l’existència o no d’una contradicció no salvable per la via interpretativa entre els dos articles impugnats i l’article 115 LC 1988.
A. En relació a la primera qüestió que és objecte de debat, és a dir, com s’ha d’interpretar el principal títol competencial emprat per dictar els dos preceptes impugnats, l’article 149.3.b) EAC diu el següent:
<<3. Correspon a la Generalitat, en matèria d'ordenació del litoral, respectant el règim general del domini públic, la competència exclusiva, que inclou en tot cas: (...) b) La gestió dels títols d'ocupació i ús del domini públic marítimo-terrestre, especialment l'atorgament d'autoritzacions i concessions i, en tot cas, les concessions d'obres fixes a la mar, respectant les excepcions que es puguin establir per motius mediambientals en les aigües costaneres interiors i de transició>>.
El TC invoca la interpretació que d’aquest article de l’Estatut va fer a la STC 31/2010, de 28 de juny, F.J. 92º, la qual va declarar expressament la seva inconstitucionalitat. Tanmateix, el TC considera que una interpretació sistemàtica i teleològica d’aquest art. 149.3.b) de l’EAC, <<en relació amb el context i atenent fonamentalment al seu esperit i finalitat>>, com preceptua l’art. 3.1 del Codi Civil, impedeix atorgar al terme gestió el significat restrictiu i excloent que propugna el Govern de l’Estat al seu recurs. L’art. 149.3.b) EAC, diu el Constitucional, s’ha d’entendre com una norma en virtut de la qual la Comunitat Autònoma assumeix expressament, enfront de l’Estat, la competència sobre els títols d’ocupació i ús del domini públic marítim-terrestre que fins llavors exercia l’Estat d’acord amb l’art. 110 de la LC 1988.
B. En relació a la segona qüestió objecte de debat, és a dir, la contradicció aparentment existent entre els preceptes impugnats i l’article 115 de la Llei de Costes de 1988, el TC diu que no es pot deduir que les competències enumerades en l’art. 115 LC 1988 siguin les úniques competències que en matèria d’ordenació del litoral les comunitats autònomes puguin atribuir als ajuntaments. Diu el Tribunal Constitucional que des del l’Estatut de 2006 la competència estatal derivada de l’art. 149.1.23ª CE haurà d’entendre’s limitada a establir el règim jurídic de la <<utilització del domini públic>> (Títol III de la Llei de Costes, arts. 31 i ss.) i en concret de les autoritzacions, que són les aquí afectades (arts. 51 i ss. de la mateixa llei), sense incloure ja la competència pel seu atorgament.
En definitiva, <<la llei autonòmica s’empara en la competència general sobre l’ordenació del litoral, que no ha qüestionat el recurrent, i estableix un sistema de plans ordenats en cascada (pla autonòmic general i plans de desenvolupament municipals) que atribueix a aquests últims, amb subjecció a la normativa estatal i autonòmica, la regulació de les concretes activitats susceptibles de ser autoritzades en cada terme municipal sense necessitat d’instal·lacions permanent. Forma part de la lògica del sistema que la llei atribueixi als ajuntaments, i no a l’Administració autonòmica, la verificació reglada del compliment del disposat en el pla municipal, respectant la intervenció prèvia de l’Estat i la Comunitat Autònoma amb el tràmit d’informe ja citat i sense que ni un ni l’altre perdin la seva potestat de control posterior de l’activitat municipal d’acord amb el règim general dels articles 64 i següents de la LRBRL. (...) D’acord amb el repartiment de competències resultant de la Constitució i l’EAC, l’article 115 de la LC 1988 invocat no impedeix a aquesta Comunitat Autònoma atribuir als ajuntaments la competència per atorgar les autoritzacions d’ús del domini públic marítim terrestre respectant el règim general del domini públic establert per l’Estat (art. 149.3 EAC)>> (F.J. 3º).
Per tots aquests motius, el Tribunal Constitucional desestima el recurs d’inconstitucionalitat interposat pel Govern de l’Estat.