Qüestió prejudicial plantejada al Tribunal de Justícia de la Unió Europea respecte de la renúncia a la reclamació dels interessos de demora per les empreses que s’acullin al mecanisme de pagament a proveïdors.
Mitjançant el Reial Decret-Llei 4/2012, de 24 de febrer, pel qual es determinen obligacions d’informació i procediments necessaris per establir un mecanisme de finançament per al pagament als proveïdors de les entitats, es va crear el mecanisme de pagament a proveïdors que habilitava les condicions necessàries per permetre a les entitats locals la cancel·lació de les obligacions pendents de pagament amb els seus proveïdors, derivades de la contractació d’obres, subministraments o serveis.
Mitjançant el Reial Decret-Llei 8/2013, de 28 de juny, de mesures urgents contra la morositat de les administracions públiques i de suport a les entitats locals amb problemes financers es van introduir actualitzacions al mecanisme de pagament a proveïdors exposat anteriorment.
La normativa exposada preveu, en els articles 9.2 del Real Decret-Llei 4/2012 i 6 del Reial Decret-Llei 8/2013, per als casos que el proveïdor s’aculli al mecanisme de pagament avançat, que renunciarà a cobrar de l’entitat local deutora el deute principal, els interessos de demora, costes judicials i qualssevol altres despeses accessòries. Per tant, els proveïdors que s’acullin voluntàriament al cobrament avançat dels deutes no podran reclamar el cobrament dels interessos de demora derivats dels deutes de l’Administració.
Es va plantejar una qüestió prejudicial davant el Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) sobre la interpretació de la Directiva 2011/7/UE, de 16 de febrer de 2011, per determinar l’adequació a la normativa de la UE de les previsions que impedeixen cobrar els interessos de demora i les despeses de cobrament. El tribunal europeu s’ha pronunciat declarant que les previsions de l’ordenament espanyol s’adeqüen a l’ordenament de la UE, ja que acollir-se al mecanisme de pagament a proveïdors és voluntari per part dels proveïdors, que poden optar per no acollir-s’hi reclamar els interessos de demora i despeses accessòries. Per tant, no es poden considerar abusives les clàusules que contenen aquestes previsions.
El TJUE argumenta que de la Directiva 2011/7 no es dedueix que el creditor no pugui renunciar lliurement al dret a exigir els interessos de demora i la compensació per les despeses de cobrament. Així mateix, s’afirma que “aquesta renúncia estarà sotmesa al requisit que s’hagi consentit de forma efectivament lliure”.
El tribunal al·lega que, per garantir la llibertat en la renúncia, el proveïdor ha de disposar de tots els recursos per exigir el pagament íntegre del deute, si ho desitja, inclosos els interessos de demora i la compensació per les despeses de cobrament.
El TJUE conclou que l’ordenament espanyol no contradiu la Directiva 2011/7/UE en la mesura que “permet al creditor renunciar a exigir els interessos de demora i a la compensació per les despeses de cobrament com a contrapartida al pagament immediat del principal dels crèdits meritats, sempre que aquesta renúncia sigui lliurement consentida, fet que correspon comprovar al jutge nacional”.
En definitiva, el fet que els creditors tinguin l’oportunitat d’escollir lliurement entre el pagament immediat del crèdit renunciant als interessos de demora i despeses accessòries, o esperar-ne pagament per part de l’administració deutora amb l’oportunitat de reclamar els interessos de demora, justifica que les previsions de les disposicions legals mencionades a l’inici d’aquest escrit no vulneren la normativa europea de lluita contra la morositat.
A continuació poden consultar la Sentència de la Sala 5ª del Tribunal de Justícia de la Unió Europea, de 16 de febrer de 2017.
